Un altre dels articles que cal llegir del periodista del Poble-sec per la independència, Antoni Reig.

A la Plaça de Sant Jaume el 30 de setembre, plena de gom a gom amb milers de persones amb paraigües aguantant el xàfec que queia, es van cridar unes poques frases o paraules contra la decisió del Tribunal Constitucional espanyol de suspendre la Llei de consultes i el Decret pel 9 de novembre.

A les habituals “Independència” i “Votarem” s’hi va sumar una tercera: “La Constitució és una presó”.

Quan vaig sentir com milers de catalans cridaven aquesta frase de manera rítmica em va venir al cap la definició que Lenin va donar de l’imperi rus o tsarista, abans de la revolució del 1917, que era una presó dels pobles. No dels russos o dels rics, sinó dels pobles que estaven dins les fronteres d’aquell imperi. Han passat cent anys i els crits demanant llibertat i justícia segueixen vigents en terres europees.

Quan tanta gent rebutja a crits una Constitució qualificant-la de presó està clar que estem davant d’un producte (polític) caducat. I tots sabem que els productes quan estan caducats van a les escombraries. La lliçó és que per una gran part del poble català la Constitució, que la classe política i econòmica dominant espanyola ha convertit en sagrada, està caducada, és obsoleta, antiquada, inadequada.
La resistència popular, pacífica i democràtica està donant pas a actituds de desobediència civil cada vegada més nombroses i multitudinàries”.

No cal ser gaire llest per veure que estem davant d’un conflicte polític de gran envergadura. Tanmateix, la classe política i econòmica espanyola, s’ha enrocat en un enfocament legalista que no dóna cap sortida al problema, ans el contrari: el fa més gran. I la Constitució, que hauria de ser un marc de convivència, es converteix en una presó dels pobles que convivim dins de l’Estat espanyol.

Drets elementals
La conseqüència més immediata és el desenvolupament creixent d’una resistència popular, pacífica i democràtica que està donant pas a actituds de desobediència civil cada vegada més nombroses i multitudinàries. Només cal veure les decisions de diversos ajuntaments desafiant normes legals. Va ser el 1885 quan el dirigent nacionalista irlandès (aleshores Irlanda formava part de l’imperi britànic), Charles Stewart Parnell, va dir: “Ningú no te el dret a fixar els límits d’una nació en marxa. Ningú té el dret de dir al seu país “tu aniràs fins aquí i no més lluny””.

La nostra legalitat és la que sorgeix de la voluntat popular expressada lliurement a les urnes, és a dir, està representada pel nostre parlament i les nostres institucions. Existeix també un marc legal internacional, universal, el de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), que en la seva resolució 2625, de 24 d’octubre de 1970, anomenada Declaració relativa als principis del dret internacional relatius a les relacions amistoses i a la cooperació entre els estats, diu: “En virtut del principi d’igualtat de drets i d’autodeterminació dels pobles, inserit a la Carta, tots els pobles posseeixen el dret de determinar lliurement, sense interferències externes, els seu estatut polític i a cercar el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, i tots els estats tenen el deure de respectar aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta”. Més clar, l’aigua.